Hoy he vuelto a escuchar Anywhere I Lay My Head, el disco de versiones de Tom Waits firmado por Scarlett Johansson (y Dave Sitek, para qué engañarnos), en plan ‘venga, segunda oportunidad‘. Y me ha seguido pareciendo bastante insulso (incluso la producción no me convence: demasiados efectos espaciales), pero en fin. Sin embargo, alguien habrá a quien le guste el disco, digo yo, así que no está de más hacer mención a los dos temas que Scarlett ha interpretado en directo para las AOL Sessions y que pueden verse en Stereogum (para los que quieran hacer leña del árbol caído también irá bien, claro). Y como bonus track de la noticia, un bonito artículo (de nuevo de la revista Paste; tendré que suscribirme a ella…) en el que Scarlett habla de lo que ha aprendido de sus cinco ‘padres’: Tom Waits, Bill Murray, Woody Allen, Bob Dylan y Barack Obama. No está nada mal.
19 de mayo de 2008
Noticias
Per mi que el David Sitek es va equivocar de paraula quan va dir això de “Scarlett’s baritone is just unbelievable”. Vés a saber què li rondava realment pel cap al dir això.
Intentaré ser objectiva. Em va agradar molt l’article del Gibbard perquè l’havia escrit ell mateix i perquè era una experiència pròpia. Però aquest sembla una antologia d’elogis sense cap fi. No fa pensar. T’ho dóna mastegat i t’ho empasses i després penses “oh, què guai és la Scarlett, és un geni” en comptes de pensar en que simplement té la cara i els contactes que a mig univers li agradaria tenir. El talent el té, és natural, per suposat, però talent en què? Perquè dels 5 pares que diu, la única relació coherent que hi veig és la de l’Allen. No sé, potser sóc massa escèptica i semblo una detractora (quan en realitat ella en sí m’agrada molt), però crec que els lectors tenim més cervell que perquè ens venguin la moto així.
ale.